La Ràpita del Cascall (ribat Kaski) fou fundat a principis del segle IX (en tot cas abans de l’any 852) i dominava un districte sota el qual es va desenvolupar un intens poblament als vessants de la serra del Montsià. El ribat seria una institució canviant al llarg dels primers segles. La seva funció primigènia fou sobretot comercial i d’explotació dels recursos de l’entorn. Sense abandonar mai el seu sentit religiós, va tenir posteriorment, un caràcter més bèl·lic de defensa de la frontera amb els cristians. Igualment era un lloc de culte i peregrinació. Pel que sembla, la Ràpita del Cascall és un dels primers casos d’implantació d’aquesta institució a la península ibèrica i va servir com a model per fundar-ne d’altres posteriorment, com ara per exemple a Guardamar del Segura.
Al seu voltant, existien 26 vil·les o alqueries (les quals s’enumeren a l’escriptura de donació que en fa Ramon Berenguer III al monestir de Sant Cugat l’any 1097) que eren unitats productives, basades en un nombre reduït de grups domèstics alguns dels quals ja serien d’època primerenca o emiral. A partir de l’època califal (929) augmenta el nombre de nuclis habitats com a conseqüència d’una darrera fase d’expansió del model colonitzador iniciat durant el període anterior. Es poden situar alguns d’aquests assentaments propis del territori de la Ràpita a la punta de Benifallim, al Mas del Llop, al Mas de l’Emitanyo, al Mas de la Canicia (o Kanisia ?) al Mas de d’En Sivil o al Mas de l’Antic. Justament en aquesta zona es trobaria l’assentament de Codair (Alcozer) que significaria “lloc on l’autoritat és exercida i on s’emmagatzemaven els tributs”. El de Mar Morta representaria una posició avançada sobre la desembocadura de l’Ebre i lligada a l’explotació salinera. Es calcula que la població del territori de la Ràpita del Cascall podia arribar als 800 habitants, aproximadament. La majoria d’aquests assentaments seran abandonats a partir del segle XII arran de la conquesta cristiana de Ramon Berenguer IV.
L’Assentament del ribat Kaski està relacionat amb les comunitats marineres instal·lades a Turtusa: els bahriyyün o “homes de mar” després de la conquesta franca de Barcelona l’any 801. Eren individus de baixa condició social que es dedicaven al comerç de productes i d’esclaus a través del saqueig de les costes i de les embarcacions dels infidels. Les seves operacions partien de diverses parts de la costa del Šarq al-Andalus i eren recolzades amb la presència de combatents voluntaris del ǧihād. Per a Joan Negre, director del Museu arqueològic de Gandia i autor del llibre en qual es basa aquest article, la relació entre les ràpites (rubut) i aquests homes de mar és indiscutible, ja que els servien per enrolar voluntaris i també per distribuir i comerciar els bens que aconseguien en les seves campanyes.
Aquestes campanyes eren finançades pels voluntaris (mugahidun), els navegants encarregats de pilotar les naus (bahriyyun) i els governadors provincials. D’aquesta manera, cada estiu podien reunir al voltant de 300 navilis d’uns 15 metres d’eslora i amb una tripulació de 5 o 6 membres, és a dir, un total de 1.800 mariners.
Típica embarcació andalusina del segle IX, segons Angelucci i Cucari (ap. Lirola, 1993).
Així, se sap que els homes de mar vinculats al ribat Kaski van participar en expedicions de saqueig i conquesta cap a les Balears, Còrsega i Sardenya, Civitavecchia i Niça l’any 813 i Alexandria el 815.
El 827, juntament amb un grup d’exiliats cordovesos aconseguiren conquerir l’illa de Creta, la qual van mantenir durant 133 anys. Si això no era suficient, per al 829 salpava de la costa de Turtusa una nova expedició amb més de tres-centes naus que van participar en la conquesta de Sicília als bizantins. Aquells homes de mar rapitencs del segle IX també hi foren presents.
En un moment indeterminat anterior a l’any 875, aquells homes de mar rapitencs van trencar les normes legislades pels Omeies i van atacar un emplaçament andalusí: Marchena. Aquest fet els va obligar a retirar-se a les costes magrebines on van fundar cap el 875 Nova Tenes (Algèria) medina que van convertir en el principal centre bereber de la zona. Al voltant de l’any 884, alguns d’aquells mariners de Tenes, oriünds de Tortosa i del districte del ribat Kaski, van decidir retornar a al- Andalus, concretament a Pechina (Bajjana). Després d’expulsar als governadors àrabs arribaran a una mena de pacte amb l’Emir que els va permetre convertir-se en els propis governants de la seva ciutat. Allunyats de les intrigues polítiques i constituïts en una mena de república mercantil, en temps del califat, el port de Bajjana i Almeria es convertirien en un dels enclaus més importants de la Mediterrània.
Pensem que aquestes noves descobertes han de servir per a continuar investigant sobre la Ràpita musulmana. Jaciments com el mas de l’Antic a Amposta, el qual es preveu que aporti noves dades arqueològiques, o el mas de la Canícia al terme rapitenc haurien de ser estudiats amb profunditat per descobrir una part de la nostra història, que tot i la seva importància, encara comencem ara a veure-la amb certa claredat.
JOSEP PITARCH LÓPEZ, historiador.
ÀNGEL PASCUAL PEÑA, tècnic del Museu de la Mar de l’Ebre.
Referències
- AA. VV. 2004. La Rápita en el islam. Estudios interdisciplinares. Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita i Universitat d’Alacant.
- Negre, Joan. 2020. En els confins d’al-Andalus: territori i poblament durant la formació d’una societat islàmica a les Terres de l’Ebre i el Maestrat . Onada.
- Negre, Joan. (2021, 12 de novembre). Els bahriyyün de Tortosa. Mariners, comerciants i ‘pirates’ d’al-Andalus [conferència]. Històries de la Mar de l’Ebre, La Ràpita, Catalunya.
Blog del Museu de la Mar de l'Ebre 