Una nit al Museu

La nit ens amagava la casota que ara lluïa com un palauet. El canal es diluïa encara més de les funcions atribuïdes enmig d’aquell mantell fosc i sense les llumetes til·lilants que ens sotjaven quan el cel era ras. I, així, com uns pigalls, anàvem entomant un seguit de fragàncies que semblava que dansaven entre les dues casetes dels guardes i el camí que s’obria entre les inquietants palmeres de l’entrada.

Per un moment ens va semblar que de l’esquerra s’enfilava una bafarada esfereïdorament molesta i tan tenaç i penetrant com l’olor de sofre que diuen que fa l’Infern. Com que nosaltres ens assemblem als fills de la mitjanit, percebem les olors com averanys o indicis per rebutjar un camí aspre i truculent o sirgar per un de tou i balder.
Vam deixar, així, la ruta de la sendera pestilent i vam atrevir-nos a passar pel caminoi que menava a l’edifici. Ens vam abandonar a mercè de la foscor de la nit que ens donava recer i motius per continuar buscant un bon amagatall.

Evitàvem sempre el canal pudent del davant d’aquella casota feta de petits rectangles ben avinguts perquè podia ser un indret violent si als skaters els venia la dèria de fer punteria rocosa a les nostres testes. És per això que defugíem els entatxonaments humans i ens encisava com ens acollia aquell casal que més aviat semblava un magatzem gegant on les bèsties de dues extremitats aixecades guardaven amb cura embalums i andròmines que eren del tot estranys i amb olors neutres.

Anàvem avançant d’esme i ens vam esmerar amb els narius per poder percebre aquella olor agra i a la vegada sucosa que feien els ratolins. De fet, sabíem de part certa que darrera l’ombra d’aquella construcció, n’hi solien passejar una caterva.
L’edifici en si s’assemblava força als convents jacobins de la ciutat rosa o també coneguda com la ciutat de les rates. A més, tenia certa retirada a aquelles maternitats del to de les pólvores que se solen escampar als rostres esblaïmats de les bèsties de dues extremitats més esveltes. Així, a redós del museu i seguint el rastre dels ratinyols, vam poder fer un bon descans mentre l’olor de tot aquell esclat de verds, que ara no podíem percebre, ens feia de flassada a mi, un gata pigada, i al meu cadell que era negre com l’estalzí.

CARME CRUELLES ROSALES, poeta.