La balíca o xalana tipus balíca era una embarcació característica de la mar de l’Ebre, des de l’Ametlla de Mar fins a Peníscola. S’utilitzava per pescar la gamba i el llagostí als bancs de d’arena del delta. Era habitual que a bord hi anessen dos persones (marit i muller o el pare i el fill) pescant amb una sàrsia de malla molt fina i llastrada amb molt de plom per a fixar-la bé al fons.
Lo seu casc, de formes molt rodones, era inestable i escorava amb facilitat. D’esta manera, la balíca estava especialment dissenyada per xorrar esta sàrsia tan pesada a mans, ja que els tripulants s’ajudaven del balanceig de la barca per a pujar-la a bord. Però això que era un avantatja per a la pesca, dificultava molt la seua navegació a vela, per este motiu, les balíques anaven majoritàriament a rem. Només se muntava una vela menudeta quan lo vent era favorable. Normalment sortien a l’alba per vogar amb la calma o en lo vent d’anterra i tornaven a rem o a vela impulsats pel ponent que s’aixeca al migdia.
Fa ja uns anys, a principis dels 2000, quan les barques tradicionals desapareixien dels nostres ports a marxes forçades, Jordi Piqué i Marta Secall, impulsors de l’associació l’Arjau Vela Llatina de Cambrils que s’acabava de fundar, van iniciar una cerca d’embarcacions tradicionals des de València fins al Cap de Creus. D’aquesta manera, a les Cases van topar-se amb la balíca Irene. Avui descobrim la història de la seua recuperació de la mà del seu protagosnista.
Miquel Beltran Aubalat (conegut com lo Tio Quelet) era un de la trentena de pescadors que vivien a les Cases d’Alcanar a principis del segle XX. Nascut l’any 1884, va complir el servei militar a la marina embarcat al Creuer Cuirassat Carlos V. En tornar, se va casar amb la Rosa Garriga amb la que va tenir 4 filles: la Rosa, la Conxa, la Pietat i la Irene.
“Lo Tio Quelet” se guanyava la vida anant al llagostí des del maig fins a l’agost amb una muleta de 35-40 pams. L’any 1930, ja amb 45 anys, deuria parlar amb Josep Ros Balagué, un dels dos calafats de les Cases, perquè li fes una xalana de 28 pams a la que va posar el nom d’una de les seves filles, IRENE. Amb la xalana sortien a rem la temporada de més calma, carregant fins a 40 peces de cotó per anar a la palaia, al moll, etc. Si hi havia molta humitat aixecaven un rem recolzant-lo a un petit encaix de la paramola per fer un aixopluc. Poques vegades havien posat la vela per tornar a casa.
La xalana que va construir el calafat José Ros Balagué -a qui també li deien Quelo perquè estava casat amb la Miquela- encara es trobava surant al port de Les Cases l´octubre del 2002. La roda de proa de fusta i el senó de popa em van fer pensar que aquell aparent bot de rems tenia alguna cosa a dir.
Els 0.55 mts de calat a proa i popa que figuren al full d’assentament indiquen que és una embarcació plana però hi ha dades que defineixen millor el seu ús; no té coberta, no té esqües, la roda de popa és corba -igual que la de proa-i els medissos són completament simètrics respecte al pla que determina la quaderna mestra. Aquest tret comprovat durant la restauració, fa pensar que el “bote de pesca” IRENE s’ajusta a la tipologia d’una balica (xalana) descrita per Fransesc Oller a “Bots i Barques” editat per Noray l’any 1995.
” Les baliques són un xic més grans que un bussi i tenen unes formes que recorden les baleneres, amb la proa i la popa molt semblants i llençades.
La roda sobresurt, té pinyol i cap de mort, la qual cosa la distingueix de la popa; munten tres bancs de voga i són obertes, per això tenen dalt de proa, senó, que allí s’anomena sama, i el tauladell.
La quaderna mestre és de forma gairabé semicircular, sembla dibuixada a compas, i les formes del buc són molt rodones…”
Tot i que els tres propietaris anteriors l’havien cuidat força, s’apreciaven detalls que feien pensar en la duresa de les experiències passades al llarg dels anys. El darrer propietari, F. Manchón em va dir que una riuada va arrossegar el bot i va fer cap a Peníscola. Anys després, una mestralada els havia obligat a seguir el temporal fins a mar obert. Sort van fer quan un quillat d’arrossegament de Cambrils pujava des de Vinaròs i els va remolcar fins a casa. Podria ser que aquest quillat fos el 3ª TA-3-2005 de nom CASIANA, ja que el seu armador, l’Anton Anyic durant una visita que ens va fer mentre la restauravem m’explicava:
“… una jugada, tornant de Vinaròs amb un fort mestral, vam veure un bot de rems que mos feia senyals amb el xubasquero. Vam fer prua amb ells i els vam remolcar fins a Les Cases. No m’extranyaria que fossin ells!”
A la dècada dels 70 mentre es construïa el port de Les Cases, la balíca Irene va ser utilitzada com a bot auxiliar de les obres. El darrer propietari, Francisco Manchón la conservava donant-li molt de birbol. Els darrers anys, els seus fills, pescadors d’arrossegament, utilitzaven una altra embarcació de fibra de vidre per anar al tresmall durant els mesos de veda. El pare, per no quedar-se enterra, conservava la balíca per sortir a la prima carregant a popa les peces per anar a la sépia, l’esparralló, etc.
Aquest tipus d’embarcació era freqüent a la zona d’influència del Delta de l’Ebre però també se’n trobaven a altres ports donat que era freqüent que alguns pescadors anessin a viure a altres llocs prenent les seves embarcacions. Creaciones Especializadas de Artes Gráficas S.L. de Barcelona editava l’any 1965 la tarjeta postal Nª504 CAMBRILS-PUERTO Vista parcial , on s’hi veu la xalana (balica) portada per Pascual Bordàs de Les Cases que es van traslladar a pescar a Cambrils al voltant dels anys 40.
Un cop restaurada la xalana, vaig conèixer a una néta del tio Quelet,Irene, filla de la Pietat. Ella i la seva família molt amablement m’han deixat publicar les fotos i explicar algunes anècdotes com la que va protagonitzar el seu avi al final de la Guerra Civil quan el Creuer Pesat Canarias donava suport a les ofensives terrestres de les tropes de Franco al front de l’Ebre. Un matí, mentre les famílies pescadores remendaven les xarxes davant de mar, en Miquel Beltran va veure a l’horitzó com el Canarias se situava prop de Les Cases i, amb l’experiència adquirida al Carlos V, va intuir que movia els canons per situar-los en posició de tir… “…tot lo carrer remendava quan l’abuelo va veure el barco a punt de tiro. Vam fugir tots corrents cap a la Serra. Enmig de la confusió, no trobàvem al menut Joanet fins que al arribar a la serra vam vore que el iaio el portava al coll. Des d’allà va veure com va tirar el fogonasso i es va sentir el ruido de com tirava ...”
Recuperada i adaptada per navegar a vela per Albert Piqué, va estar en aigües cambrilenques fins al 2012, quan va ubicar-se en sec durant 10 anys. El 2023, Àngel Pascual i Sara Tirado decideixen continuar el projecte de la balíca Irene i retornar-la al ports dels Alfacs. Actualment forma part de l’inventari del patrimoni fluvial i marítim de Catalunya i està situada al Club Nàutic la Ràpita a la vista de tothom, des d’on participa de l’activitat patrimonial de la ciutat com per exemple al festival de recreació històrica Orígens.
JORDI PIQUÉ COSTA, President de l’associació l’Arjau Vela Llatina de Cambrils.
ÀNGEL PASCUAL PEÑA, Tècnic del Museu de la Mar de l’Ebre
Referències
- Carlos V. (s.d.). https://alojados.revistanaval.com/armada/buques0/carlosv.htm
- Oller, F. (1995). Bots I Barques. Noray.
- Oller, F. & García-Delgado, V. (1996). Nuestra Vela latina. Editorial Juventud.
- Piqué, J. (2011). 3a TA-1-786. https://quillat.blogspot.com/p/julia-i-pau.html
Agraïments
- A la família Beltran
- A Francisco Manchón
- A Albert Piqué Costa
- A Gerard Martí Estrada
- A l’Arjau vela llatina de Camrbils
- Al Club Nàutic la Ràpita
- A Francisco Moya Moras (fotografia de portada)
Blog del Museu de la Mar de l'Ebre 