La tonyina (grup thunnus) és un peix que viu gran part de l’any a l’oceà Atlàntic. Quan arriba la primavera, els exemplars adults emprenen un llarg viatge, creuant l’estret de Gibraltar, per arribar a les seues zones de reproducció al Mediterrani.  La seua ruta migratòria passa per la mar de l’Ebre i els nostres pescadors han sabut aprofitar des de temps remots per pescar aquests preutats gegants. D’això n’és un bon exemple la tradició tonyinera de l’Ametlla de Mar, amb tècniques com l’almadrava. Però un episodi protagonitzat per una embarcació rapitenca va captar l’atenció dels mitjans en capturar una enorme quantitat de tonyines mai vista a la llotja de Barcelona.

Era finals d’abril de 1977 i les embarcacions d’arrossegament més menudes havien amarrat per enrolar-se als vaixells tonyiners. A deshora de la nit, Pepito «lo guapo» truca per despertar a tota la seua tripulació – «Mon anem a Vilanova que s’ha vist peix!»- va dir. La tonyina és peix de dia, feia falta despertar-los? – Van pensar molts.  
Una vegada reunits a bordo, la vintena de pescadors que conformaven la tripulació del «Guapo» van sortir direcció Vilanova i la Geltrú.

«La tonyina és un peix que s’ha de perseguir. No s’espera assentat a veure si piquen, sinó que les embarcacions acudeixen allí on es veuen moles de peix».

El viatge fins a Vilanova va ser llarg i complicat. Tota la jornada navegant amb mala mar en un d’aquells dies on la primavera sembla resistir-se a l’arribada de l’estiu.
Entrant a port, els pescadors rapitencs es preparaven per passar-hi la nit. Uns enllestien les lliteres mentre els altres havien improvisat uns deu catres a la nevera del buc.

Una vegada a port, el Guapo va atracar al costat d’una barca de Castelló, que tal i com anava armada, semblava que els faria la competència tan prompte es veiessin les primeres tonyines. Però això ara no tenia importància. Amb una mar revolta i el vent bufant amb força era impossible veure res, així que més valia preocupar-se pel ranxo del sopar.

Al dia següent, cap a les quatre de la tarda semblava arribar el bon temps. La barca de Castelló no s’ho va pensar dues vegades, va amollar i va sortir. Pepito va comença a renegar: «Cagon la mar, de cara a la nit… Xiquets mon anem!»-

La barca castellonenca anava davant, seguida de prop pels rapitencs. Al cap d’una estona, es va sentir un crit des de la proa: «Han amollat lo bot! Ja calen!»  -deia Pere, un dels mariners. «La mare que els va parir… Haguessin pogut ser pa natros!» – es lamentaven tots mentre els mariners castellonencs començaven a pujar a bord els primers exemplars.

Cansats i malhumorats van decidir posar rumb a Barcelona, ja que era el port més proper després d’haver deixar Vilanova enrere.
Uns xerraven al pont, els altres preparaven el sopar i un petit grup, que no estava cansat del tot, s’afaitaven i s’arreglaven per sortir un ratet pels bars de la capital.

Estaven a punt d’arribar a port. De cop i volta, va aparèixer del no res una saltadissa de peix sense fi provocada per la mola més gran que havien vist mai. Els pescadors no podien creure el que estaven veient i el silenci d’aquells segons només era interromput pel rugit del motor. El crit del patró va sortir des del pont com si sortís de les mateixes profunditats del mar: «Mare de Déu! Prepareus xiquets!». L’escàndol a bord era el d’una batalla. Crits, estris, corredisses; semblava per un moment que la tripulació la formaven 1.000 hòmens.
L’emoció se sumava als nervis provocats per l’adveniment d’una pesca que es faria a la boca de Barcelona, amb vaixells entrant i sortint.

«A calar, a calar!»- repetia el patró. A les set de la tarda van començar a calar un cèrcol de 700 metres de llarg i 200 d’amplada. Van envoltar tota la mola. La sàrsia pareixia una olla bullint. Hi havia tantes tonyines que saltaven per damunt de la surada. Al bot quedava una segona sàrsia més menuda. «No cal que la caleu!» -Cridava Pepito. «Que vol dir si estan saltant totes!»  -Responien els pescadors del bot. La segona sàrsia es va embolicar, provocant algun moment de perill. Tot i això van aconseguir tancar totes les tonyines i capturar-les.

Un cop pescades s’havien de pujar a bord. Fàcil no? Saps quan pesa una tonyina? N’hi havia de 150 kg, 200 kg, i fins a 250 kg! La tripulació va estar tota la nit traient peix. Van omplir lliteres, neveres, coberta, etc. Hi havia tonyines per tot. «Què farem amb tant de peix?» – Deia Pepito. No ho deia en va, doncs tots sabien la història del vaixell tonyiner que s’havia enfonsat per excés de pes pocs anys enrere.

Amb això s’havien fet les sis del matí i les barques de la Barceloneta sortien a pescar. La tripulació del Guapo va fer-li senyes a una que passava a prop fins que van cridar la seua atenció. Van acordar pagar-li el dia de pesca si carregaven les tonyines que quedaven a la sàrsia. Amb tots d’acord, van saltar uns quants hòmens a l’altra barca, la van carregar i van marxar a vendre a la llotja.

L’anada al port va ser molt lenta. Amb tot, arribaven a les cinc de la tarda. La barca barcelonina havia arribat un rato abans i l’expectació al port per veure el vaixell rapitenc era màxima. Els esperaven altres pescadors, estibadors, molts curiosos, inclús la premsa. «Això no s’havia vist mai!» – comentaven tots.

Però la feina no havia acabat. En aquells temps eren el mateixos pescadors els encarregats de netejar les tonyines si les volien vendre. T’imagines netejar un peix de 250 kg? El moll es va tenyir de roig. S’havia de fer un tall al gargantxó i al melic de manera que la ganya i la tripa sortien pel cap sense malmetre la valuosa carn. Va caldre una altra nit de feina per netejar tot aquell peix. Hi havia tantes tripes que van necessitar un petit camió per poder llençar-les a la brossa.

La gran pesca de tonyines, tal i com la recorden els seus protagonistes va donar com a resultat una captura de més de 40 tones de peix per a un vaixell que tot i ser dels més grans del nostre port en aquell moment, era molt menut si el comparem amb els tonyiners actuals. Una captura que tal i com diu Àngel Pascual Benito, un d’aquells mariners «només es veu una vegada a la vida».

ÀNGEL PASCUAL PEÑA, Tècnic del Museu de la Mar de l’Ebre.

Agraïments

A Àngel Pascual Benito, membre de la tripulació i remer del bot.
A Pere Pascual Benito, membre de la tripulació, i que ens va deixar el passat 2021.
Josep Elorz «Pepito lo guapo», patró de l’embarcació.
A Núria Fibla pel suport lingüístic.