La gent de les aixovades

La misèria pren formes diferents segons el moment i l’espai que a hom li toca viure. Tot i això, la característica comuna de totes les misèries és sempre la mateixa: la gana. Avui parlem de la misèria a casa nostra durant els anys 40 i com les famílies més humils de la costa de l’Ebre aconseguien una mica de peix per apaivagar una fam inimaginable avui dia.

Dintre de les comunitats marineres era molt habitual “partir-se el suc”. Es tractava de la partició de la morralla que es repartia entre la tripulació com a part de la retribució en espècie.
Amb aquest peix, les famílies marineres en feien el suquet, una recepta senzilla acompanyada de grans quantitats de pa per sucar (origen del nom del plat). Així, les famílies de pescadors, tot i ser del tot pobres, podien tenir sempre alguna cosa per menjar. Però, i les famílies més humils que no tenien accés al peix? Aquesta gent es veia obligada a pidolar aliment, entre ells el peix. És el que es coneix com la “gent de les aixovades”.

“L’aixovada” era una acció realitzada en la pesca del rossegall. Durant les jornades de pesca les colles d’hòmens arrossegaven la sàrsia per la platja fent diversos bols. Quan s’arribava a terra, ajuntaven les cames de l’art i cobraven la malla fins a reunir tot el peix al cop. Llavors, era el moment d’aixovar, és a dir, treure el peix de dins del cop i repartir-lo en caixes. Es podia aixovar dins la muleta si el bol havia acabat massa lluny de la platja, però lo més habitual era fer-ho a terra.

Una vegada triat, el millor peix es carregava a la muleta i s’iniciava un nou bol a certa distància. La resta del peix quedava així sense vigilància i a l’abast de la gent que anava a les aixovades.

Hi havia gent (i no poca) que seguia els pescadors de rossegall durant les nits de pesca amb la finalitat d’aconseguir aliment de les despulles que aquests deixaven. Peix menut, peix malmès per l’acció del rossegall o fins i tot peix bo com esparrallons o llagostins que al saltar s’arrebossaven a la sorra i desapareixien de la vista dels pescadors. Tot això era objecte de desig per a una gent que intentava obtenir aliment per apaivagar la gana de la seua família.

Els pescadors ho entenien com a quelcom habitual i no els importava ser seguits per grups de gent o perdre alguns peixos en favor dels més necessitats. La solidaritat de les comunitats marineres es consolida compartint la misèria.

Dones, hòmens i fins i tot infants formaven part de “la gent de les aixovades”. No existia un perfil concret entre ells, només que aquestes persones solien ser molt pobres o nouvingudes. A la Ràpita molts vivien a l’anomenada “Avenida de la luz” i formaven part del que abans s’anomenava com castellans.

Anaven per la costa cercant les colles de pescadors amb un fanal per si era de nit i un saquet on carregar el peix. Alguns pescadors anunciaven on farien les aixovades a aquelles persones o famílies per les que sentien més apreci:“menuda, si vols vindre demà fem l’aixovada allí al de la Màlia”, explica una testimoni.

Calia arribar dels primers a l’aixovada, ja que aquells peixos malmesos i plens de sorra s’acabaven de seguida. Desconec si l’ansietat que dona la gana enfront l’aliment portava a disputes o baralles, però penso que com a mínim, no devia ser estrany. Quan la recol·lecció era suficient o ja no es podia seguir els pescadors (els bols d’una jornada de pesca podien recórrer tota la costa) es tornava a casa per fer el suquet per sopar: quatre esparrallons, mollet, un grapat de sepietes o algun llagostí. Tot això i una mica de pa servia als més pobres per alimentar la família i com a mínim, no dormir famolencs.

A la Ràpita, una de les zones on més es practicava aquesta acció era entre el canal del Saliner i la Gola Vella, per ser més propera a la població. Aquesta zona, antigament gaudia d’una platja molt més ampla que servia com a accés al Trabucador en carro o a peu. Les seues immediateses estaven plenes de petits horts de subsistència on es cultivaven hortalisses com napicols i moniatos. Les persones que cultivaven aquests hortets coneixien molt bé que la presència dels pescadors de rossegall a la platja significava poder aconseguir aliment extra si seguien els pescadors fins a l’aixovada.

Segons l’estudiós del fet rapitenc Paco Carles “El suquet va ajudar apaivagar les penúries de gran part de la població” però, aconseguir peix per fer-lo era molt més complicat per a les famílies que eren pobres entre la misèria.

Menjar de les despulles dels altres és una acció humiliant avui dia i que entenem com la necessitat portada a l’extrem, però hem de tenir clar, com a gent de la mar de l’Ebre, que molts dels nostres avantpassats van trobar aliment a les aixovades. L’existència de molts de nosaltres estaria en dubte sense l’esperit de supervivència d’aquella gent, i això ha de ser motiu d’una profunda reflexió social i personal. L’estómac porta als humans a aprofitar qualsevol oportunitat per calmar la gana i, a la mar de l’Ebre, això portava a “anar a les aixovades”.

ÀNGEL PASCUAL PEÑA, Tècnic del Museu de la Mar de l’Ebre.

Referències

1. Carles Guàrdia, Paco. «El suquet de peix I». Revista Ràpita, 2022, Novembre, pàg. 62.
2. Carles Guàrdia, Paco. «El suquet de peix II». Revista Ràpita, 2022, Desembre, pàg. 38.
3. Carles Guàrdia, Paco. «El suquet de peix III». Revista Ràpita, 2023, Gener, pàg. 20.
4. Cartes Reverté, Toni. «La pesca amb rossegall a la mar de l’Ebre». Drassana: revista del Museu Marítim, 2020, Núm. 28, pàg. 22-37.

Agraïments

• A Teresa Cabanelas, testimoni.

• A Maria Gavilán Cortés, testimoni.
• A Àngel Pascual Benito, pescador de rossegall.