Sabem rapitencs i rapitenques que una de les zones més úniques del nostre municipi és la que componen la barra del Trabucador i la Punta de la Banya. És allí on trobem un paisatge i un ecosistema ben singulars dins el conjunt que conforma el delta de l’Ebre. La vida natural i humana conviuen entrellaçades i des de fa unes dècades fins avui dia hem pres cada cop més consciència del seu valor.
El turisme ha anat guanyant terreny els darrers anys, però l’extracció de sal és l’activitat humana més notòria a la zona i es remunta a més d’un segle d’història. Així doncs, les salines de la Trinitat nasqueren a les darreries del segle XIX després de recollir el testimoni de segles d’experiència d’altres activitats salineres que s’havien situat al Delta. Aquestes altres salines havien conviscut amb la formació de la plana deltaica i la primera constatació escrita de la seua existència la trobem a la carta de població de Tortosa de 1149. De fet, les salines de la Trinitat van conviure amb les salines de Sant Antoni fins a l’any 1976, i les primeres es coneixien com a salines noves i les de Sant Antoni, situades al costat de la llacuna de la Tancada, com a salines velles.
Coneixent això i amb els records que podem extreure’n d’aquella gent que ha estat present en la seua història, construïm un llegat d’experiències i records d’una activitat econòmica que ha arrelat en el pensament de la Ràpita i del conjunt del delta de l’Ebre. L’extracció de sal i la seua comercialització ha canviat i les imatges de centenars de treballadors entrant en companyies a les Salines i extraient-la a base de pics i pales ha quedat enrere. Especialment, durant la segona meitat del segle XX començaria un procés de transformació que portaria a la incorporació de nova maquinària per fer la feina més ràpida i eficient. Cal pensar que abans d’això l’ofici de saliner era molt dur, ja que es treballava principalment amb les mans i el seu emplaçament amb un ambient de salinitat elevat el continuava fent una feina més dura que d’altres.
Les condicions actuals són molt diferents de com eren dècades enrere, especialment pel que fa a horaris i transports, doncs els saliners d’avui dia tornen a casa després de cada jornada. Antigament, aquest fet no era així i existien cases i residències a la Punta de la Banya on hi vivien els treballadors (durant tot l’any) i les seues famílies (principalment durant els mesos d’estiu). Aquests treballadors entraven a les Salines amb barques els dilluns a primera hora del matí i tornaven cap a casa per al cap de setmana. Tot i aquest temps limitat per estar a les llars amb la família els rapitencs eren qui més temps tenien a diferència dels treballadors d’altres localitats que havien de tornar a poblacions més llunyanes i per tant, disposaven de menys temps.
Així doncs, el transport es feia a través de barques de fusta: la Lola i la Carmen com a barques per fer viatges entre el port de la Ràpita i el de les Salines, i la Juan Miguel, la Galiana, la Teresa i la Miguelet, les barques encarregades de transportar la sal. Dins l’imaginari de la Ràpita i la gran quantitat d’expressions i frases fetes que tenim i compartim amb el territori n’hi ha una que es lliga amb les Salines: «fer més viatges que la barca de la sal», i és que els treballadors i els qui veien entrar i sortir les barques constantment presenciaven els viatges d’aquelles barques de fusta. Aquest no és més que un exemple, ja que d’una forma o d’una altra, gran part de la població de la Ràpita ha estat vinculada amb les salines de la Trinitat, directament o indirectament per familiars, amics o coneguts.
Malgrat tot, la vida a les Salines aniria canviant i portaria millores com la corrent elèctrica enlloc de generadors, instal·lacions més modernes i telèfon, entre d’altres. A més a més, l’habilitació del Trabucador com a punt d’entrada i sortida de vehicles canviaria la dinàmica del transport en barques de fusta fins a portar-la a la seua desaparició.
El testimoni dels darrers residents a les Salines ens ajuda a conèixer millor com era la vida allà dins: una vida on més enllà de la feina existia una petita comunitat veïnal de cases i un lligam fort amb la naturalesa. Viure envoltat de mar i territori verge va ser molt apreciat per aquells qui gaudien de les activitats relacionades amb la pesca o simplement del gaudi de l’entorn natural. Era una vida peculiar i diferent, però, malgrat els inconvenients i les dificultats de viure aïllats la gent que hi visqué guarda un gran record a la memòria. Avui en dia l’única persona resident és el mestre d’aigües, l’encarregat del control de les basses i l’aigua d’on s’extraurà la sal, durant els mesos de primavera i estiu.
Més enllà dels segles d’història d’extracció de sal al Delta les vivències més recents i que han estat recollides són les que queden dins el record de la població actual. Històries com la de Josep Mies, conegut popularment com “lo tio Cucala”, qui l’any 1920 va rebre per sorpresa la visita del rei Alfons XIII un dia de guàrdia a les Salines. Mies li ensenyà les instal·lacions i rebé de propina 10 duros de plata.
A més, durant la Guerra Civil trobem testimonis de l’arribada d’avions de guerra a la Punta de la Banya, així com l’atac a un vaixell alemany per part d’un destructor francès el 1943 durant la Segona Guerra Mundial que deixaria la nau encallada a la zona. Aquestes són històries recollides per la memòria oral i escrita gràcies a investigadors durant diverses dècades per donar a conèixer i datar un element cabdal del paisatge de la Ràpita.
I és amb aquest paisatge amb el qual ens quedem, no només aquell visual sinó també el simbòlic per la població, humà i natural. Sens dubte la presència de salines al delta de l’Ebre juga també un paper destacat en la creació d’una imatge del nostre territori. Però qui més recorda aquestes històries són els qui les han viscut de primera mà, gent dedicada a l’extracció de sal o altres feines fetes dins les instal·lacions. Les seues anècdotes i vivències ja formen part de la nostra història local. Tot això ha portat a construir una memòria popular per a la població al voltant de les salines de la Trinitat i s’ha integrat dins l’imaginari col·lectiu rapitenc.
ENRIC LÓPEZ VIDAL, historiador.
Referències
Antó Sérvulo, Andrea. (2013). Les salines de la Banya. Jordi Dassoy Impressor. 65 p. ISBN 978-84-695-7396-9
Canicio, Marian. (1992). “Els millors anys de la nostra vida”. Ràpita. Revista mensual d’informació local, núm. 401.Any XXXIV. Sant Carles de la Ràpita. Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, p. 14-15
Cabanes Miró, Cristòfol – Balanzà Bel, Paquita. (1992). “Paco i Pepita: 21 anys a les Salines”. Ràpita. Revista mensual d’informació local, núm. 401.Any XXXIV. Sant Carles de la Ràpita: Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, p. 16-19
Garcia Domingo, Enric. (2021). El cabotatge com a dimensió social i econòmica. El cas de la Ràpita. Treball inèdit. Ponència dins XVIII Jornada d’Etnologia de les Terres de l’Ebre. El món mariner. Construcció naval, navegació i pesca, fluvials i marítimes. Museu de les Terres de l’Ebre
Millan Roca, Lluís. “Les Salines de la Trinitat avui”. (1992). Ràpita. Revista mensual d’informació local, núm. 401.Any XXXIV. Sant Carles de la Ràpita: Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, p. 20-25
Millan Roca, Lluís. (2003). Pescadors i Navegants als Alfacs. Crònica de la Ràpita Marinera. Jordi Dassoy Carcellé. 399 p. ISBN: 84-607-8700-1
Pitarch López, Josep. (1998). Les salines del delta de l’Ebre a la baixa edat mitjana. Columna Tresmall. 129 p. ISBN 978-84-8300-574-3
Pitarch López, Josep. (2021). “Les salines de la Trinitat”. Ebredigital. (23 de juliol de 2021). https://ebredigital.cat/2021/07/23/les-salines-de-la-trinitat/
Blog del Museu de la Mar de l'Ebre 