El mar sempre ha estat escenari de contes, històries estranyes o criatures imaginàries des de temps antics. Però hi ha llegendes de monstres a la mar de l’Ebre? Avui descobrim “El gos marí”.
Fa uns quants anys vaig topar-me amb un mapa molt estrany i que em va deixar completament bocabadat. Es tractava d’un fragment del Nova Principatus Cataloniae Descriptio realitzat pel cartògraf flamenc Johannes Baptista Vrientius entre els anys 1602 i 1605. Com ja hauràs observat, a banda de la rica informació cartogràfica setcentista, el mapa destacava per tenir una gran criatura fantàstica davant la nostra mar.
Què era aquest monstre? La criatura tenia unes dimensions gegants, ocupant pràcticament tot l’hemidelta dret. El seu cap era allargat, amb ulls grossos i rodons, orelles peludes, i un morro llarg i corbat. El cos era cilíndric, sense potes o aletes visibles i gairebé serpentí. Per últim, disposava d’una cua bifurcada i coberta d’una capa de pèl.
Pensant i cercant informació no vaig trobar cap llegenda, conte o història que parles sobre un monstre similar a la mar de l’Ebre. Era fruit de la pura imaginació de l’autor? Això era el que havia acabat per concloure fins que fa poc, parlant amb una d’aquelles iaies que tant saben sobre els contes de la nostra comarca, em va dir: “coneixes la llegenda del gos marí?”.
Resulta que la població de la Ràpita existeix una llegenda gairebé diluïda pel pas del temps. Un conte d’aquells que es contaven a la vora del foc i que sovint servien per fer temor als més menuts de la casa:
“No me’n recordo massa, però es conta que existia un monstre que la gent coneixia com “el gos marí” que vivia a la mar de fora de la badia dels Alfacs. De vegades, quan tenia fam, entrava a la mar de dins i s’aproxima a les platges de la població per menjar-se alguna persona desprevinguda. El seu plat preferit? Els xiquets i xiquetes que no anaven a dormir d’hora!” Em va explicar.
D’on havia sortit aquella història i, tenia alguna part de veritat? Tot i que només es tracta d’un conte, la llegenda del gos marí podia tenir una base històrica força interessant que analitzem a continuació.
En cartografia, molts d’aquests monstres es basaven en antigues interpretacions d’animals marins, i casa nostra no n’era l’excepció.
A l’edat mitjana, les balenes eren uns animals que disposaven d’una aura gairebé màgica. Tot i que els pescadors i mariners les coneixien molt bé, els dietaris i les cròniques de l’època les representaven com a monstres: grans peixos dentats o peixos amb cap de mamífer molt semblants a un gos.
A més a més, l’aparició d’una balena varada o morta a la platja era senyal de mal auguri. Quan n’apareixia una, els seus descobridors de seguida s’encomanaven a Déu, pregant per la protecció contra les desgràcies que s’aproximaven.
Un bon exemple és l’episodi d’avarament que es descriu al dietari de la Generalitat de Catalunya i que, en el seu moment, es va relacionar amb la mort d’Alfons el Magnànim:
“Dijous primer dia de juny de 1458 […] en lo ribatge de la mar de lo cap de llobregat una gran balena morta, tan llarga com una galiota de 22 bancs. Molts diguerem aquelles hores que nos trigaria molt que moriria algun gran príncep, e de fet a la fi d’aquest mes, segons trobaren devall per morí lo Rey Alfons d’Aragó. “
(Diari de la Generalitat de Catalunya. Segle XV. Pàg 56.)
Efectivament, el rei Alfons V d’Aragó i IV de Catalunya va morir el mateix mes de juny de 1458.
Un altre animal que hom podia relacionar amb la llegenda del gos marí era el tauró.
Fins al segle XVI molts mariners es referien als taurons com a “gossos de mar”. Encara avui dia, en algunes zones hi ha taurons que reben la denominació de “gossos”, “perros” o “zorros” (en llengua castellana) com per exemple el solraig.
A més, el Centre de Terminologia de Catalunya enregistra “gos de mar” com a sinònim de tauró blanc, i es coneix que a Barcelona se’l anomenava “ca marí” fins a inicis del segle XX.
Finalment, un animal que calia tenir en compte és la foca mediterrània. Tot i que actualment és una espècie extinta a la nostra zona, la foca va ser present a la mar de l’Ebre fins ben entrat el segle XX. La foca del mediterrani es coneix amb diferents denominacions, sent la més coneguda la de vell marí. Tot i això, antigament existia també la denominació de “llop marí”.
Casualitat o no, a casa nostra, concretament a l’Ametlla de Mar, existeix encara avui dia la Cova del Llop Marí, la qual amaga una llegenda que veurem en una altra ocasió. Aquesta però no es l’única història sobre un llop marí a les costes catalanes, existint per exemple la llegenda del llop marí del Campello (Alacant).
Gran com una balena, d’ulls rodons i pelut com una foca, i voraç com un tauró. Sembla doncs que el nostre monstre respon a la suma d’aquestes característiques.
Sigui com sigui, el “gos marí” és sens dubte el resultat de la semàntica antiga, la descripció medieval de la fauna marina i el folklore popular. Qui sap si algun mariner mercant va mostrar el Nova Principatus Cataloniae Descriptio a la gent del territori originant el rumor d’una bèstia marina horripilant.Si més no, en temps de supersticions, creences i un major respecte al mar, el gos marí havia de servir per a respondre a les morts, els temporals i les circumstàncies de difícil explicació.
ÀNGEL PASCUAL PEÑA, Tècnic del Museu de la Mar de l’Ebre.
Referències
- Dietari de la Generalitat de Catalunya. Segle XV.
- Prats, J. i Padilla, M., 2022. Història mítica de les Terres de l’Ebre. Barcelona: Comanegra.
- Revés, I., 2015. Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. La Bisbal d’Empordà: Sidillà.
- Termcat.cat. 2022. Cercaterm | TERMCAT. [online] Disponible a: <https://www.termcat.cat/> [Consultat el 29 de maig de 2022].
- “El gos marí” una llegenda contada per Maria Benito Bel.
Blog del Museu de la Mar de l'Ebre 