Monstres de la Mar de l’Ebre: la sirena de Sòl de Riu

Les sirenes són éssers mitològics que habiten els mars de tot el món. Es tracta d’unes criatures híbrides meitat dona, meitat peix que han fascinat i a la vegada atemorit a mariners de tots els temps. Però sabies que existeix la llegenda d’una sirena a la mar de l’Ebre? Avui descobrim “La sirena de Sòl de Riu”.

Sòl de Riu és com hom coneix a la sortida al mar del riu Sénia, situada a quatre quilòmetres de les Cases d’Alcanar, una vila amb una llarga tradició marinera. La manca d’aigua corrent a les cases de la població, feia que les dones anessin a rentar la roba a la desembocadura del riu, on a diferència d’ara, baixava una aigua clara i neta.

Segons la llegenda, les mestresses havien sentit càntics melodiosos provinents del mar i que relacionaven amb una sirena. Els pescadors que navegaven per la zona també havien pogut apreciar una veu dolça que cantava i inclús, l’havien pogut observar. La descrivien com una criatura encisadora tant per la veu com pel seu físic: una dona bellíssima que tenia una cua llarga de molts colors, i uns ulls d’un color blau tan brillant que il·luminaven tot el que veien.
Tot i que la tradició no fa esment del caràcter d’aquesta criatura, hi ha qui diu que cantava per encantar els homes, que atrets per la seva veu i la seva bellesa se li acostaven. Segons sembla, en honor a ella s’havia compost una cançó de la qual no en consta cap referència escrita.

Sembla increïble no? Històries de sirenes a la mar de l’Ebre! “La sirena de Sòl de Riu” és una història tan curiosa com poc coneguda. Com apareix aquesta llegenda? Està relacionada amb algun fet o animal real? Qui la conta i en quin moment? Les preguntes que ens podem fer són moltes per la qual cosa cal analitzar en profunditat quin és l’origen d’aquestes criatures i com han arribat fins als nostres dies.

La primera referència de la història on apareixen les sirenes és a l’Odissea d’Homer. El cant XII d’aquest poema èpic (escrit segurament cap al segle VIII a.C) mostra a Odisseu enfrontant-se a aquestes misterioses criatures durant el seu viatge de retorn a casa després de la guerra de Troya. Eren bèsties amb una veu musical prodigiosament atractiva i hipnòtica amb la qual embruixaven als navegants que passaven vora les seves costes i els conduïen a la mort. Les sirenes de la mitologia grega, però, no es representaven com les actuals sinó que eren meitat dona, meitat ocell, molt semblants a les harpies.

Sí que existien a l’orient antic deïtats ictiomorfes com la deessa Atargis d’Assíria i el déu Dagó de Babilònia. A Atargis, la cultura assíria li consagrava els peixos i li retia culte a temples on hi havia grans estanys. Era la representació femenina de les forces fecundants de la natura, així com Dagó n’era la masculina.
Segurament, les connexions d’aquests territoris amb la cultura grecollatina haurien facilitat l’expansió de la representació gràfica de les sirenes-peix al llarg dels segles.

Arribats a l’edat mitjana, el cristianisme adopta el mite grec i l’adapta a les seves necessitats. L’art romànic representa les sirenes dintre dels bestiaris dels llibres i les esglésies. En aquest temps conviuen sirenes de les dues versions, és a dir, alades o amb cua de peix, herència del coneixement que se’n tenia al món clàssic. A més a més, les sirenes-peix es podien representar amb una o dues cues.

El pensament cristià associava les sirenes amb voluptuositat del cos femení relacionat amb la luxúria i el pecat carnal, símbol de la temptació i la perdició dels hòmens. El filòsof florentí Brunetto Latini escrivia l’any 1220 la següent afirmació:

^{“… lo cierto es que las sirenas fueron tres meretrices que engañaban a todos los que se cruzaban en su camino y los arruinaban. Y dice la historia que tenían alas y garras en representación de Amor, que vuela y hiere; y que vivían en el agua, porque la lujuria está hecha de humedad”.}

El naixement de la cartografia, tal com la coneixem avui dia, va afavorir l’aparició de contes i llegendes de sirenes entre els navegants en representar-les als confins del mar conegut. Veure sirenes era signe de mala sort per als mariners, que podien naufragar o perdre’s i no tornar a casa mai més. El mateix Cristòfol Colom creu topar-se amb sirenes durant el seu primer viatge a Amèrica quan el que realment veu són manatís:

^{“El día pasado, cuando el Almirante iba al Río del Oro, dijo que vido tres sirenas, que salieron bien alto de la mar, pero no eran tan hermosas como las pintan, que en alguna manera tenían forma de hombre en la cara“.}

Sembla que la seva relació amb el mar va fer que acabessin per adoptar una morfologia aquàtica definitivament. A partir del segle XIX, amb l’aparició del romanticisme les representacions de sirenes són completament dones-peix que representen la bellesa i la natura, però també la voluptuositat i sensualitat que porten els hòmens a la perdició, herència del pensament cristià. És aquest context el qual podem relacionar amb l’aparició de la nostra sirena.

Així doncs, es creu que la “Sirena de Sòl de Riu” es una llegenda relativament recent i és conta a partir del segle XIX. Només és coneguda per persones centenàries que recorden haver-la escoltat dels seus avis, nascuts en aquesta època. Autors com Agustí Bel o Joan Josep Sancho ho recullen. Cal tenir en compte, però, la interessant teoria de Tomàs Camacho qui pensa que es tracta d’una llegenda apòcrifa, és a dir, molt recent i creada expressament per disposar d’una llegenda a la zona. No existeix cap fet real que puguem relacionar amb la llegenda (topada amb algun animal, naufragi amb circumstàncies misterioses, etc). Serà fruit de la literatura romàntica? Si més no, és cert que no es tracta de l’única llegenda d’aquest tipus a Catalunya, ja que existeixen altres històries de sirenes com la llegenda de la Reina de les sirenes a Torroella de Montgrí o les encantades de Roses.

Sigui com sigui, la sirena de Sòl de Riu es troba actualment dintre de les llegendes populars catalanes, documentada per l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre. A més, en els últims anys s’ha introduït en l’imaginari popular a través d’obres literàries com Històries de temor per a joves ebrencs de l’escriptor David González o Història mítica de les Terres de l’Ebre de Joan de Déu Prats i Maria Padilla.

La sirena de Sòl de Riu continuarà formant part del llegendari popular de la mar de l’Ebre i si més no, representa la personificació de la bellesa que desprèn un indret tan emblemàtic com Sòl de Riu.

ÀNGEL PASCUAL PEÑA, Tècnic del Museu de la Mar de l’Ebre.

Referències

1. Homero. (2016). Odisea (pp. 225-226). GREDOS.
2. La Serena i la Sirena de Sòl-de-Riu. Ipcite.cat. (2017) Disponible a: https://ipcite.cat/recursos-documentals/3457; [Consultat el 24 de setembre de 2022].
3. Sancho Esteller, J. & Alumnes de 7è d’EGB del CP Joan Serra d’Alcanar. (1994). Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat. Servei Municipal de Català, Tortosa.
4. Sirenas griegas, los pájaros de la muerte. Nationalgeographic.com. (2021). Disponible a: https://historia.nationalgeographic.com.es/a/sirenas-griegas-pajaros-muerte_16864; [Consultat el 23 de setembre de 2022].
5. Vergés, À., & Colomer, J. (2012). Llegendes i paisatges dels Països Catalans (pp. 150-151). Centre d’Estudis Comarcals Banyoles.